Diccionari de l'esgrima

Del Llibre de Girard Thibault - Academie de l'Espee 1628

Us passo el link del diccionari d'esgrima editat per el Termcat, que forma part del "Diccionari general de l'esport". I considero personalment que és una molt bona eina per saber més sobre esgrima.


A part de les entrades i les seves respectives definicions, hi ha també la traducció en diversos idiomes com el castellà, francès i anglès, i també -i que és molt útil- es pot cercar una definició també amb dits idiomes i veure com es diu el terme en català i el significat

Va ser publicat per els Jocs Olímpics de Barcelona 92 juntament amb altres esports i ha sigut actualitzat al 2010.


Link de la presentació

Link al diccionari

El nom de les espases

 

Tipologia de les espases de Oakeshott

[Versió en castellano]

Als aficionats a l’esgrima, i també a la història de l’esgrima, tenim discussions eternes sobre el nom, el mot, o els termes que fem servir o que s’haurien de fer servir per definir cada tipus d’espasa que ha passat per la història. Les discussions -per exemple- de com s’ha d’anomenar "l’espasa a dues mans", el famós ‘mandoble’ son ja interminables i avorridíssimes (muntant, bran, espasa de guió, etc...) i tenen lloc sense saber el perquè hi són.

No vull pretendre arreglar aquest problema, però si observar perquè passa això. En primer lloc, veiem perquè apareix aquest problema que genera confusió. El motiu que ens trobem és la capacitat de les diferents llengües de créixer i expandir-se. En resum, que les llengües són vives.

1er problema: Una espasa pot tenir diversos noms a la vegada en una mateixa zona i moment concret. Els antics grecs anomenaven a l’espasa amb ‘xiphos’ però per anomenarla en termes poètics utilitzaven el mot ‘aor’ (que provenia del nom de l’espasa d’Apol·lo).

2on problema: A moltes espases també les coneixem per el seu nom en altres llengües i aquests en molts casos poden inclús afegir-se al nostre idioma o directament al vocabulari.

3er problema: els noms en cada llengua, amb el temps, n’apareixen de nous per anomenar una mateixa espasa, i per tant, es multiplica la manera d’anomenar-la en cada idioma.

4rt problema: intercanvi de noms. Un nom per una espasa més endavant es fa servir per un altre tipus d’espasa (ex: el claymor escocès)

I perquè no es resol aquest problema? Això és degut a la manca d’un "nom científic" per les espases. O com en el món industrial modern, algun tipus de codificació que identifiqui els objectes manufacturats.

S’ha fet algun tipus de classificació de les espases alguna vegada?

De fet si, però han sigut tipologies per classificar espases per l’ús arqueològic i col·leccionista, la tipologia de J. Petersen per espases d’era víking, continuada per col·leccionista i il·lustrador E. Oakeshott basat en el treball d’en Petersen. Però no serveixen gaire per un usuari de l’esgrima, ja que basa en criteris arqueològics, on es tenen en compte elements que per l’ús son irrellevants. I també té el problema que només tracta espases de fulla recta i d’una zona i períodes concrets, les espases d’altres tipus de fulla, d’altres períodes, i fora d’Europa occidental no es comprenen. Per tant és una tipologia inadequada per els que ens interessa i incomplerta en gran mesura.

Reglament dels duels

Aquí recupero un antic article on presentava el llibre francès de reglamentació dels duels del Comte de Chateauvillard. 

Un dels que regien França durant el segle XIX sobre aquest tema. I és d'on apareix per exemple la distància de 4 metres en l'inici d'un combat que es manté encara actualment a l'esgrima esportiva.

  Clicar

El nombre de las espadas

Tipologia de Oakeshott

[Versió en català]

A los aficionados a la esgrima, y ​​también a la historia de la esgrima, tenemos discusiones eternas sobre el nombre, la palabra, o los términos que utilizamos o que deberían usarse para definir cada tipo de espada que ha pasado por la historia. Las discusiones -por ejemplo- de cómo debe llamarse "la espada a dos manos", el famoso 'mandoble' son ya interminables y aburridísimas (montante, espada de guión, etc...) y tienen lugar sin saber el porqué están ahí.

No quiero pretender arreglar este problema, pero si observar porque pasa esto. En primer lugar, vemos que aparece este problema que genera confusión. El motivo que nos encontramos es la capacidad de las diferentes lenguas de crecer y expandirse. En resumen, que las lenguas están vivas.

1er problema: Una espada puede tener varios nombres a la vez en una misma zona y momento concreto. Los antiguos griegos llamaban a la espada 'xiphos' pero para llamarla en términos poéticos utilizaban la palabra 'aor' (que provenía del nombre de la espada de Apolo).

2º problema: A muchas espadas también las conocemos por su nombre en otras lenguas y estos en muchos casos pueden incluso añadirse a nuestro idioma o directamente al vocabulario.

3er problema: los nombres en cada lengua, con el tiempo, aparecen nuevos para nombrar una misma espada, y por tanto, se multiplica la manera de llamarla en cada idioma.

4º problema: intercambio de nombres. Un nombre para una espada más adelante se utiliza para otro tipo de espada (ej: el Claymores escocés)

Y porqué no se resuelve este problema? Esto se debe a la falta de un "nombre científico" para las espadas. O como en el mundo industrial moderno, algún tipo de codificación que identifique los objetos manufacturados.

Se ha hecho algún tipo de clasificación de las espadas alguna vez?

De hecho si, pero han sido tipologías para clasificar espadas por el uso arqueológico y coleccionista, la tipología de J. Petersen por espadas de era vikinga, continuada por coleccionista e ilustrador E. Oakeshott basado en el trabajo de Petersen. Pero no sirven mucho para un usuario de la esgrima, ya que se basa en criterios arqueológicos, donde se tienen en cuenta elementos que por el uso son irrelevantes. Y también tiene el problema de que sólo trata espadas de hoja recta y de una zona y periodos concretos, las espadas de otros tipos de hoja, de otros periodos, y de fuera de Europa occidental no se incluien. Por lo tanto es una tipología inadecuada para lo que nos interesa y incumplida en gran medida

L'esgrima i l'Art III: Escriptors i poetes

En Castellano

Els escriptors també han combinat amb estil la ploma per l'espasa. Per exemple Quevedo, reputat practicant d'esgrima, se sap que havia mort un home en un duel per colpejar una dona en una Església. Enemic tota la vida del mestre d'esgrima del rei (Pacheco). Ells dos, van discutir al 1608 sobre precisament esgrima, i com en faria escarni el poeta als seus escrits del mètode d'ensenyança del mestre reial com a la “Vida del gran Tacaño”. Finalment en Pacheco el denunciaria a la Inquisició. En Lope de Vega. Feia esgrima a Madrid a una casa al “Corral de la espada”, i on per rètol hi penjava una espasa que es creia que era d'un dels Pars de França que més tard la compraria el Duc d'Alba.








A França, en Descartes era un entusiasta de l'esgrima. Al 1621 viatjant en vaixell a Frísia, va servir-se
de l'espasa per salvar-se d'un motí, o en una altra ocasió aconseguí desarmar un home per defensar una dona. A Holanda va seguir practicant-ne, tant que escriuria a un amic que dedicava poc temps a les matemàtiques per culpa de l'esgrima. Arribaria a escriure un llibre “l'Art de l'esgrima” que no ha sobreviscut. Voltaire va preparar-se per un duel fruit de rebre una pallissa i humiliació per part d'un dels seus enemics de l'aristocràcia, duel que mai va arribar a produir-se evitat per les autoritats i expulsant-lo del país. Dumas, alumne d'en Grisier (que arribaria ser mestre d'esgrima del Tsar i que l'escriptor acompanyaria a Rússia). Li donava classes 3 vegades per setmana. El vell mestre va arribar a inspirar a algun personatge de les seves novel·les com també en Dumas escrigué el pròleg del llibre d'esgrima del mateix Grisier “Les Armes et le Duel”.




Molts escriptors francesos van practicar d'alguna manera o altra esgrima, com en Guy de Maupassant, o en duels. Per exemple al 1830, l'escriptor i crític literari Sainte-Beuve va batre's amb duel amb un propietari del diari “Le Globe”, Paul-François Dubois. Aquell dia plovia molt i Sainte-Beuve es presentà amb un paraigües que va sostenir amb l'altra mà proclamant que no l'importava morir però el que no volia era mullar-se.

Ja que hem parlat de Rússia, tenim en Dostoievski, o Tolstoi, on no només apareix el duel en llurs obres si no que ell n'havia fet, la majoria d'ells per de deutes de joc. Fins hi tot com a curiositat dos poetes van batre's per la defensa de l'honor d'una musa imaginària d'un d'ells. El més tràgic, en Pushkin, feia dibuixos d'esgrima ja que n'estava obsessionat. A l'escola destacava en dues assignatures, poesia i esgrima. Ja des de jove era aficionat a desafiar en duel, que va desafiar al seu oncle perquè aquest li havia “robat” una parella en un ball de festival. Amb un grec per una discussió literària, amb una baró amic de la infància, amb un mercader moldau, tant a espasa com amb pistola, es deia entre les seves amistats “que en Pushkin participava en un duel a diari”. Va acabar morint en un duel -com no- amb el seu cunyat al 1837 quan complia 38 anys.



Dickens, practicava a la sala Bertrand a Anglaterra, li serviria al teatre per burlar-se de les males coreografies d'altres dramaturgs. I molts poetes també: Byron, com no podia ser d'altra manera a pesar de la seva coixesa, aprendre esgrima del famós -a la seva època- mestre Angelo. Un altre poeta, en Milton, va portar espasa a sobre fins a la vellesa i n'estava orgullós de les seves habilitats coma espadatxí.


Richard B. Sheridan, poeta i dramaturg irlandès va tenir una història d'amor i duels digne de pel·lícula. Va batre's en duel amb el capità Thomas Mathews per la cantant Elizabeth Ann Linley, casant-s'hi en secret desobeint els sogres. El primer duel va ser en el saló del “Castle Tavern” al Covent Garden a la llum de les espelmes. En Sheridan va guanyar desarmant el seu oponent perdonant-li la vida al capità que implorava pietat. El capità Mathews més tard, a causa del deshonor exigeix un segon duel amb el poeta. Aquest, molt més cruent que el primer, on es van trencar les dues espases i van sortir-ne tots dos arrossegats per els padrins plens de sang després d'apunyalar-se mútuament. Però van sobreviure, i 8 dies més tard va poder-se casar amb l'Elisabeth, ara si, de manera oficial.

Richard Francis Burton, escriptor, explorador, soldat, viatger, cònsol, poeta, traductor, llibertí, lingüista, parlant d'unes 20 llengües entre elles el persa, l'hindi, àrab i llatí, estudiós del món oriental, espia, mestre d'esgrima, en resum: de professió aventurer. A part de ser el primer traductor de “Les Mil i una nits” i del “Kama Sutra”. Va escriure sobre l'espasa (de fet un dels tractats més importants del seu temps), i va ser també duelista.

A Alemanya, Max Weber cada matí entrenava esgrima a la universitat de Heidelberg. Al tercer any ja havia combatut en un mensur (duel-ritual-esport especific de les Universitats Alemanyes). La fraternitat on ell pertanyia creia en aquella època i en paraules del mateix Weber que “tota fricció es podria arribar a resoldre amb un duel”, i aixi va ser. Després que un diari local el “Satisfaktionsfähigkeit”, insultés la seva esposa en públic per la seva pertinència al moviment feminista sufragista alemany. Un altre alemany molt afeccionat a l'esgrima i que també va tenir assumptes de duels va ser en Karl Marx que a Londres va rebre classes del perillós i infame Emmanuel Barthélemy, un revolucionari radical francès. Goethe, havia fet esgrima abans d'anar a viure a Weimar, fins hi tot havia arribat a ser forjador d'espases. De la seva vida només se li sap un duel i no massa important.

Altres celebritats de la ploma i l'espasa: Casanova (va escriure un llibre sobre duels), Richard Adams, Peter Paul Gallico (l'Aventura del Posidó), John Dickinson Carr, Anthony Burgess (A Clockwork Orange), Mervyn Peake, Georgette Heyer, Robert A. Heinlein (Starship Troopers), J.P. Donleavy, Edgar Rice Burroughs (Tarzan), W.G. Sebald (a Vértigo apareix esgrima), Desmond Bagley, Rex Stout, Friedrich Dürrenmatt.




Fonts

Evangelista, N. Encyclopedia of the Sword

Amberguer, C. The Secret History of the Sword

Choen, R. By the Sword

Castle, Egerton. Schools and masters of fencing.

Arkayev. ограждение

La Esgrima i el Arte III: Escritores y poetas (Cast)

En Català

Los escritores también han combinado con estilo la pluma por la espada. Por ejemplo Quevedo, reputado practicante de esgrima, se sabe que había muerto un hombre en un duelo por golpear una mujer en una iglesia. Enemigo toda la vida del maestro de esgrima del rey (Pacheco). Ellos dos, discutieron en 1608 sobre precisamente esgrima, y como haría escarnio el poeta en sus escritos del método de enseñanza del maestro del rey como en la "Vida del gran Tacaño". Finalmente Pacheco lo denunciaría a la Inquisición. Lope de Vega. Hacía esgrima en Madrid en una casa en el "Corral de la espada", y donde por rótulo colgaba una espada que se creía que era de uno de los pares de Francia que más tarde la compraría el Duque de Alba.

En Francia, Descartes era un entusiasta de la esgrima. En 1621 viajando en barco a Frisia, se sirvió de la espada para salvarse de un motín, o en otra ocasión, consiguió desarmar un hombre por defender a una mujer. En Holanda siguió practicando, tanto que escribiría a un amigo que dedicaba poco tiempo a las matemáticas por culpa de la esgrima. Llegaría a escribir un libro "el Arte de la esgrima" que no ha sobrevivido. Voltaire se preparó para un duelo fruto de recibir una paliza y humillación par parte de uno de sus enemigos de la aristocracia, duelo que nunca llegó a producirse evitado por las autoridades y expulsándolo del país. Dumas, alumno de Grisier (que llegaría ser maestro de esgrima del Zar y que el escritor acompañaría a Rusia). Le daba clases 3 veces por semana. El viejo maestro llegó a inspirar a algún personaje de sus novelas, como también Dumas escribió el prólogo del libro de esgrima del mismo Grisier "Las Armas et le Duel".




Muchos escritores franceses practicaron de alguna manera u otra esgrima, como en Guy de Maupassant, o en duelos. Por ejemplo en 1830, el escritor y crítico literario Sainte-Beuve se batió en duelo con un propietario del diario "Le Globe", Paul-François Dubois. Aquel día llovía mucho y Sainte-Beuve se presentó con un paraguas que sostuvo con la otra mano proclamando que no le importaba morir pero lo que no quería era mojarse.




Ya que hemos hablado de Rusia, tenemos a Dostoievski, o Tolstoi, donde no sólo aparece el duelo en
sus obras si no que también había hecho, la mayoría de ellos por deudas de juego. Incluso como curiosidad dos poetas batirse por la defensa del honor de una musa imaginaria de uno de ellos. Lo más trágico, Pushkin, hacía dibujos de esgrima ya que estaba obsesionado con ella. En la escuela destacaba en dos asignaturas, poesía y esgrima. Ya desde joven era aficionado a desafiar en duelo, que desafió a su tío para que éste le había "robado" una pareja en un baile de festival. Con un griego por una discusión literaria, con un amigo de la infancia, a un comerciante moldavo, tanto en espada como a pistola, se decía entre sus amistades "que Pushkin participaba en un duelo a diario". Acabó muriendo en un duelo -como no- con su cuñado 1837 cuando cumplía 38 años.



Dickens, practicaba en la sala Bertrand en Inglaterra, le serviría al teatro para burlarse de las malas coreografías de otros dramaturgos. Y muchos poetas también: Byron, como no podía ser de otra manera a pesar de su cojera, aprender esgrima del famoso -en su época- maestro Angelo. Otro poeta, Milton, llevó espada encima hasta la vejez y estaba orgulloso de sus habilidades como espadachín.

Richard B. Sheridan, poeta y dramaturgo irlandés tuvo una historia de amor y duelos digno de película. Se batió en duelo con el capitán Thomas Mathews por la cantante Elizabeth Ann Linley, casándose con él en secreto desobedeciendo los suegros. El primer duelo fue en el salón del "Castle Tavern" en el Covent Garden a la luz de las velas. Sheridan ganó desarmando su oponente perdonándole la vida al capitán que imploró piedad. El capitán Mathews más tarde, debido al deshonor, exige un segundo duelo con el poeta. Este, mucho más cruento que el primero, donde se rompieron las dos espadas y salieron ambos arrastrados por los padrinos llenos de sangre tras apuñalarse mutuamente. Pero sobrevivieron, y 8 días más tarde se pudo casar con Elisabeth, ahora sí, de manera oficial.


Richard Francis Burton, escritor, explorador, soldado, viajero, cónsul, poeta, traductor, libertino, lingüista, hablante de unas 20 lenguas entre ellas el persa, hindi, árabe y latín, estudioso del mundo oriental, espía, maestro de esgrima, en resumen: de profesión aventurero. Aparte de ser el primer traductor de "Las Mil y una noches" y del "Kama Sutra". Escribió sobre la espada (de hecho uno de los tratados más importantes de su tiempo), y fue también duelista.


En Alemania, Max Weber cada mañana entrenaba esgrima en la universidad de Heidelberg. Al tercer
año ya había combatido en un Mensur (duelo-ritual-deporte específico de las Universidades Alemanas). La fraternidad donde él pertenecía creía en aquella época y en palabras del propio Weber que "toda fricción se podría llegar a resolver con un duelo", y así fue. y así fue. Después de que un diario local el "Satisfaktionsfähigkeit", insultara a su esposa en público por su pertenencia al movimiento feminista sufragista alemán. Otro alemán muy aficionado a la esgrima y que también tuvo asuntos de duelos fue Karl Marx que en Londres recibió clases del peligroso e infame Emmanuel Barthélemy, un revolucionario radical francés. Goethe, había hecho esgrima antes de ir a vivir a Weimar, incluso había llegado a ser forjador de espadas. De su vida sólo se le sabe un duelo y no demasiado importante.




Otras celebridades de la pluma y la espada: Casanova (escribió un libro sobre duelos), Richard Adams, Peter Paul Gallico (la Aventura del Poseidón), John Dickinson Carr, Anthony Burgess (La naranja mecánica), Mervyn Peake, Georgette Heyer, Robert A. Heinlein (Starship Troopers), JP Donleavy, Edgar Rice Burroughs (Tarzán), W.G. Sebald (a Vértigo aparece esgrima), Desmond Bagley, Rex Stout, Friedrich Dürrenmatt.

Fuentes

Evangelista, N. Encyclopedia of the Sword

Amberguer, C. The Secret History of the Sword

Choen, R. By the Sword

Castle, Egerton. Schools and masters of fencing.

Arkayev. ограждение

L'esgrima i l'Art

Clicar si voleu llegir l'article

Temps de bloqueig en sabre / Tiempo bloqueo en sable

Si vols saber més informació del temps de bloqueig de l'aparell en sabre i floret actualitzat a partir de la proposta russa i comprarar-ho amb les anteriors pots consultar-ho aquí: en català, o en castellano aquí.

Esgrima i Art II: Músics i Dramaturgs

Versión en Castellano

Aquest és el segon article sobre artistes que han practicat esgrima. Centrant-nos en el món de la música i dels dramaturgs. També si us interessa podeu veure l'anterior article on parlàvem dels pintors i escultors.

De la mateixa manera que els pintors, els músics, tampoc s'escapaven de practicar esgrima. En el cas d'en Mozart, per exemple, va començar als 13 anys, sembla li va ensenyar el seu pare Leopold Mozart, també compositor, durant una estada a Itàlia. El seu pare, home de disciplina, volia amb l'esgrima reforçar la constitució i caràcter i oferir una escapada enèrgica per una persona tant plena d'inquietuds com no podia ser d'altra manera del jove Amadeus. 

També en practicava en Johann Christian Bach, fill del cèlebre Sebastian Bach. Alumne a Londres dels Angelo, cèlebre família de mestres d'esgrima professors de l'aristocràcia anglesa. 

Representació del duel entre en Händel i en Mattheson

Per el seu cantó, en Händel es va batre a duel a Hamburg al 1704 amb en Johann Mattheson un altre compositor i amic íntim d'ell durant l'estrena de l'Ópera de Cleopatra del mateix Mattheson, on en Händel participava de segon violí. Händel gairebé mor travessat per l'espasa salvat miraculosament per el botó de llautó de la seva jaqueta. Després van adonar-se de l'estupidesa i van reconciliar la seva amistat fins la mort d'en Haendel. 

Dickinson dels Iron Maiden

Més als nostres temps, el famosíssim cantant d'Iron Maiden Bruce Dickinson, competia en floret a nivell internacional i fins hi tot va crear una marca de material d'esgrima “Duellist”. 

En el món de la dramatúrgia, tenim la vinculació amb l'esgrima en major o menor mesura d'en Molière, i és en la seva obra del 'Burgès gentilhome', on es menciona la més famosa i millor frase per definir l'esgrima: “L'art de l'esgrima consisteix en dues coses, en tocar i que no et toquin” 1670. També el seu contemporani francès i també dramaturg Jean De la Fontaine havia participat en duels.

Savinien de Cyrano senyor de Bergerac (més conegut com a Cyrano de Bergerac) també fou un altre dramaturg francès contemporani i company d'en Molière. A diferència del Cyrano d'en Rostand, l'autèntic com a poeta i dramaturg era més modest que el literari, però era conegut per ser llibertí, soldat, i un gran espadatxí ja a la seva època. Es diu que havia mort a 10 homes en duels i que n'havia participat en més de mil.

Sembla que en Shakespeare havia après esgrima amb el mestre italià Vincentio Saviolo. Al 1589 va tenir problemes legals degut a que va ser involucrat en una baralla de carrer espasa en mà.

Shakespeare feia sortir sovint l'esgrima a les seves obres, al cànon shakesperià hi ha 437 referències a l'espasa, i 5 al duel. No només la fa aparèixer si no que en parla sobre ella de manera implícita dins de les seves obres. Per exemple esmenta de la cientificitat dels tractats de l'època quan a Romeo i Julieta, en el duel entre Mercucio i Tibaldo, en Mercucio acusa el seu oponent de lluitar amb l'ajuda d'un llibre d'aritmètica (es referia als llibres italians influenciats per la geometria).

També va crear el combat més famós del món escènic: el duel entre en Hamlet i en Laertes. Que per cert sempre ha portat de cap a tots el directors de teatre degut a que una “acció” del combat assenyala un “intercanvi d'espases”. Y que vol dir això de que s'intercanvien les espases? Es tracta d'un “doble-desarmament” una acció (o més aviat una resposta tàctica) que podem veure per exemple al llibre del mestre francès Henry de Sainct-Didier (1573), el francès explica que el “doble-desarmament” és realitza amb molta proximitat, i mentre el meu adversari intenta arrabassar-me l'espasa, aprofitant la seva concentració en la nostra arma, li fem la mateixa acció a ell resultat un intercanvi mutu d'armes. 

Doble Desarmamant d'en Sainc-Didier

Un altre exemple on es demostra que Shakespeare estava familiaritzat amb l'esgrima es demostra per exemple amb el terme: “Tallar-lo per 11 llocs” frase que apareix a una de les seves obres (“Nit de Reis”), els “11 llocs” són els blancs o àrees d'atac que apeixien en el tractats d'esgrima de mestres italians com Marozzo o Fabris dels segles XVI i XVII, que en principi n'hi havia 9 i després 11.

També tenim a en Jean-Joseph Renaud 1873, va ser mestre d'esgrima i practicant de sabre i floret, va participar a 15 duels, 11 d'ells a espasa, com també a les Olimpíades de París i de Londres. A part d'escriure sobre esgrima (L'Escrime – 1911) o defensa personal al carrer, també va escriure periodisme i teatre.

Bruce Lee i el seu germà Peter

En Bruce Lee i el seu germà Robert Lee també tenen relació amb el món de l'art i l'escena relacionats amb l'esgrima- En Bruce Lee, com ja se sap expert en arts marcials, actor i escriptor, i el seu germà músic. Tots dos a la vegada van ser introduïts per a l'esgrima per el seu germà gran Peter Lee. En Peter també havia sigut campió d'esgrima de Hong Kong i va ser qui va introduir en Bruce Lee al món de l'esgrima i els els escrits del mestre italià Aldo Nadi.

Equips d'esgrima de Hong Kong, Peter Lee el 2on a la dreta.

El geni de les arts marcials va quedar fascinat per els desplaçaments d'esgrima i va incorporar-ho a les seves tècniques. Tant en Dan Inosanto, un dels més importants alumnes d'en Bruce Lee, com el seu propi fill Brandon, van parlar de com va el influenciar l'esgrima. En el seu llibre d'arts marcials, en Bruce Lee esmenta l'esgrima. De fet en Bruce Lee definia la seva art marcial com “esgrima sense espasa”.


Fonts:
Evangelista, N. Encyclopedia of the Sword
Amberguer, C. The Secret History of the Sword
Choen, R. By the Sword

Esgrima y Arte II: Músicos i Dramaturgos

Versió enCatalà

Este es el segundo artículo sobre artistas que han parcticado esgrima. Centrándonos con el mundo de la música y los dramaturgos. También si os interesa podéis ver el anterior artículo donde hablábamos de los pintores y escultores.

Del mismo modo que los pintores, los músicos, tampoco escapaban de practicar esgrima. En el caso de Mozart, por ejemplo, comenzó a los 13 años, parece le enseñó su padre Leopold Mozart, también compositor, durante una estancia en Italia. Su padre, hombre de disciplina, quería con la esgrima reforzar la constitución y carácter y ofrecer una salida enérgica para una persona tan llena de inquietudes como no podía ser de otra forma el joven Amadeus. 

También la practicaba Johann Christian Bach, hijo del célebre Sebastian Bach. Alumno en Londres de los Angelo, célebre familia de maestros de esgrima profesores de la aristocracia inglesa.

Por su lado Händel, se batió en duelo en Hamburgo en 1704 con Johann Mattheson otro compositor y amigo íntimo de él, durante el estreno de la Ópera de Cleopatra del mismo Mattheson i en que Haendel participaba de segundo violín. Händel casi muere atravesado por la espada salvado milagrosamente por el botón de latón de su chaqueta. Después se dieron cuenta de la estupidez y reconciliaron su amistad hasta la muerte de Haendel.

Más a nuestros tiempos, el famosísimo cantante de Iron Maiden Bruce Dickinson, competía en florete a nivel internacional e incluso creó una marca de material de esgrima "Duellist".

En el mundo de la dramaturgia, tenemos la vinculación con la esgrima en mayor o menor medida de Molière, y es en su obra del 'Burgués Gentilhombre', donde se menciona la más famosa y mejor frase para definir la esgrima: "el arte de la esgrima consiste en dos cosas, en tocar y que no te toquen" 1670. también su contemporáneo francés y también dramaturgo Jean de la Fontaine había participado en duelos.

Savinien de Cyrano señor de Bergerac (más conocido como Cyrano de Bergerac) también fue otro dramaturgo francés contemporáneo y compañero de Molière. A diferencia del Cyrano de Rostand, el auténtico como poeta y dramaturgo era más modesto que el literario, pero era conocido por ser libertino, soldado, y un gran espadachín ya en su época. Se dice que había muerto a 10 hombres en duelos y que había participado en más de mil.

Parece que Shakespeare había aprendido esgrima con el maestro italiano Vincentio Saviolo. En 1589 tuvo problemas legales debido a que fue involucrado en una pelea callejera con espada en mano.

Shakespeare hacía salir a menudo la esgrima en sus obras, en el canon shakesperiano hay 437 referencias a la espada, y 5 al duelo. No sólo la hace aparecer si no que habla sobre ella de manera implícita dentro de sus obras. Por ejemplo menciona la cientificidad de los tratados de la época cuando a Romeo y Julieta, en el duelo entre Mercucio y Tibaldo, Mercucio acusa a su oponente de luchar con la ayuda de un libro de aritmética (se refería a los libros italianos influenciados por la geometría).

También creó el combate más famoso del mundo escénico: el duelo entre en Hamlet y en Laertes. Que por cierto siempre ha traído de cabeza a todos los directores de teatro debido a que una "acción" del combate señala un "intercambio de espadas". Y que quiere decir eso de que se intercambian las espadas? Se trata de un "doble-desarme" una acción (o más bién una respuesta táctica) que podemos ver por ejemplo el libro del maestro francés Henry de Sainct-Didier (1573), el francés explica que el "doble-desarme" es realiza con mucha proximidad, y mientras mi adversario intenta arrebatarme la espada, aprovechando su concentración en nuestra arma, le hacemos la misma acción a él resultado un intercambio mutuo de armas. 

Doble desarme de Sainct-Didier

Otro ejemplo donde se demuestra que Shakespeare estaba familiarizado con la esgrima se demuestra por ejemplo con el término: "cortadlo por 11 sitios" frase que aparece en una de sus obras ( "Noche de Reyes"), los "11 sitios" son los blancos o áreas de ataque que aparecen en los tratados de esgrima del siglo XVI y XVII de maestros de esgrima italianos como Marozzo o en Fabris, que en principio había 9 y luego 11.

También tenemos a Jean-Joseph Renaud 1873, fue maestro de esgrima y practicante de sable y florete, participó en 15 duelos, 11 de ellos a espada, así como en las Olimpiadas de París y de Londres. Aparte de escribir sobre esgrima (L'Escrime - 1911) o defensa personal en la calle, también escribió periodismo y teatro.

Bruce Lee y su hermano Peter

Bruce Lee y su hermano Robert Lee también tienen relación con el mundo del arte y la escena relacionados con la esgrima. Bruce Lee, como ya se sabe experto en artes marciales, actor y escritor, y su hermano músico. Ambos a la vez fueron introducidos en la esgrima por su hermano mayor Peter Lee. Peter también había sido campeón de esgrima de Hong Kong y fue quien introdujo la esgrima a Bruce Lee y los escritos del maestro italiano Aldo Nadi.

Peter Lee (2do por la derecha); Equipo de Hong kong

El genio de las arte marciales quedó fascinado por los desplazamientos de la esgrima y quiso incorporarlo a sus técnicas. Tanto Dan Inosanto, uno de los más importantes alumnos de Bruce Lee, como su propio hijo Brandon, hablaron de cómo le influenció la esgrima. En su libro de artes marciales, Bruce Lee menciona la esgrima. De hecho Bruce Lee definía su arte marcial como "esgrima sin espada".

Fuentes:

Evangelista, N. Encyclopedia of the Sword

Amberguer, C. The Secret History of the Sword

Choen, R. By the Sword

L'Esgrima i l'Art I

Versión en castellano

Rafael

Amb aquest primer article pretenc fer un recull d'artistes famosos com pintors, músics i escriptors que hagin sigut a part de genis en el camp de l'art també practicants d'esgrima. I no ens referim que hagin tractat l'esgrima en les seves obres, si no que en siguessin practicants.

En aquest primer article parlarem dels pintors i músics de diferents èpoques que estiguessin vinculats amb l'esgrima o participessin en duels. Amb això podrem veure que fins hi tot gent com en Haendel o Caravaggio han format part de la història de l'art de l'esgrima (o la història més fosca de l'esgrima com veureu).

Durant el renaixement els pintors tenen entre les seves files diversos practicants d'esgrima. Començant per el gran Miquel Àngel, el geni que no només practicava esgrima si no que també se li atribueixen gravats que il·lustren el manuscrit d'esgrima “Trattato di Scienta d'Arme” del 1553 del seu amic el mestre Camillo Agrippa. El propi Agrippa no només era mestre d'esgrima, també era matemàtic, enginyer i artista, ell va participar en alguns elements escultòrics de la plaça de Sant Pere de Roma. D'altra banda en Rafael, té un famós 'autoretrat amb amic' on es creu que aquest era el seu mestre d'esgrima.

Camillo Agrippa

Benvenuto Cellini, escultor i espadatxí, va tenir una joventut violenta, va presenciar i participar en diversos duels i escaramusses, entre ells l'home que matà el seu germà en un duel (tenia 15 anys). També afirma que buscà un dels millors espadatxins d'Itàlia per aprendre'n, un vell que es deia que havia participat en més de 20 duels. El Papa Pau III, un dels seus protectors, va justificar-lo després que participés en diversos combats, i que els homes del seu talent no estaven subjectes a les lleis. D'altra banda, Caravaggio no va tenir tanta sort, al 1606 matà un home en duel, els seus mecenes no el podien protegir i el Vaticà l'obligà a exiliar-se de Roma a la qual no va poder tornar mai.

No només Itàlia gaudia de pintors i espadatxins tant destacats, a la cort espanyola per exemple es deia que Velázquez manejava l'espasa “a la perfecció”.

Trattato di Scienta d'Arme

Més cap al segle XIX, i a França, Paul Gauguin, a la seva biografia parla de com veu ell l'esgrima. Critica i se'n burla de l'escola militar francesa de Joinville-le-Point, i de que no entenen l'esgrima, especialment la part psicològica. Gauguin defensa una esgrima de tècnica més flexible, adaptada a les característiques de cada practicant i sobretot l'ús de la intel·ligència i les distàncies.

I per acabar la part dels pintors i escultors, alguns d'ells també van dedicar el seu talent a decorar les espases amb els seus gravats, espases forjades a ciutats com Mainz o Estràsburg van ser gravades per artistes com en Hans Holbein el Vell, Rembrandt, o Albrecht Dürer. Dürer concretament també va fer al 1512 diversos aiguaforts per il·lustrar llibres sobre diverses disciplines de combat, entre elles l'esgrima.

Fonts:
Evangelista, N. Encyclopedia of the Sword
Amberguer, C. The Secret History of the Sword
Choen, R. By the Sword

La Esgirma y el Arte I (castellano)

Versió en Català

Rafael

Con este primer artículo pretendo hacer una recopilación de artistas famosos como pintores, músicos y escritores que hayan sido parte de genios en el campo del arte también practicantes de esgrima. Y no nos referimos que hayan tratado la esgrima en sus obras, si no que sean practicantes.

En este primer artículo hablaremos de los pintores y músicos de diferentes épocas que estuvieran vinculados con la esgrima o participaran en duelos. Con ello podremos ver que incluso gente como en Haendel o Caravaggio han formado parte de la historia del arte de la esgrima (o la historia más oscura de la esgrima como veréis).

Camillo Agrippa

Durante el renacimiento los pintores tienen entre sus filas varios practicantes de esgrima. Empezando
por el gran Miguel Ángel, el genio que no sólo practicaba esgrima si no que también se le atribuyen grabados que ilustran el manuscrito de esgrima "Trattato di Scientia de Arme" del 1553 de su amigo el maestro Camillo Agrippa. El propio Agripa no sólo era maestro de esgrima, también era matemático, ingeniero y artista, él participó en algunos elementos escultóricos de la plaza de San Pedro de Roma. Por otra parte Rafael, tiene un famoso autorretrato con amigo donde se cree que este era su masetro de esgrima.

Trattato di Scientia de Arme

Benvenuto Cellini, escultor y espadachín, tuvo una juventud violenta, presenció y participar en varios duelos y escaramuzas, entre ellos el hombre que mató a su hermano en un duelo (tenía 15 años). También afirma que buscó uno de los mejores espadachines de Italia para aprender, un viejo que se decía que había participado en más de 20 duelos. El Papa Pablo III, uno de sus protectores, lo justificó después de que participara en varios combates, y que los hombres de su talento no estaban sujetos a las leyes. Por otra parte, Caravaggio no tuvo tanta suerte, el 1606 mató a un hombre en duelo, sus mecenas no lo podían proteger y el Vaticano lo obligó a exiliarse de Roma a la que no pudo volver nunca. No sólo Italia gozaba de pintores y espadachines tan destacados, a la corte española por ejemplo se decía que Velázquez manejaba la espada "a la perfección".

Más hacia el siglo XIX, y en Francia, Paul Gauguin, a su biografía habla de cómo ve él la esgrima. Critica y se burla de la escuela militar francesa de Joinville-le-Point, y de que no entienden la esgrima, especialmente la parte psicológica. Gauguin defiende una esgrima de técnica más flexible, adaptada a las características de cada practicante y sobre todo el uso de la inteligencia y las distancias.

Y para terminar la parte de los pintores y escultores, algunos de ellos también dedicaron su talento a decorar las espadas con sus grabados, espadas forjadas en ciudades como Mainz o Estrasburgo fueron grabadas por artistas como Hans Holbein el Viejo, Rembrandt , o Alberto Durero. Durero concretamente también hizo en 1512 varios aguafuertes para ilustrar libros sobre diversas disciplinas de combate, entre ellas la esgrima.

Fuentes:
Evangelista, N. Encyclopedia of the Sword
Amberguer, C. The Secret History of the Sword
Choen, R. By the Sword

Evolució de l'esgrima del top 25 del rànquing mundial des del 2007 al 2017.

Versión en castellano clicar

Publico aquest esquema en on es pot veure l'evolució dels Campionats del món i Olimpíades com també seguit el top 25 mundial de sabre masculí des del 2007 fins al 2017. Es poden veure els tiradors com apareixen i desapareixen dels rànquings i com es desenvolupa la seva trajectòria tant per tiradors individuals com per països.

Clicar per ampliar

Evolución de la esgrima del top 25 del ranking mundial desde el 2007 al 2017. (castellano)

Versió en català clicar

Publico este esquema en donde se puede ver la evolución de los Campeonatos del mundo y Olimpiadas como seguido el top 25 mundial de sable masculino desde el 2007 hasta el 2017. Se pueden ver los tiradores como aparecen y desaparecen de los rankings y cómo se desarrolla la su trayectoria tanto para tiradores individuales como por países.

Clicar para ampliar